Quantes decepcions rebudes quan, àvids gormands, a casa els avis hem obert una d’aquelles llaunes blau reial a la cerca de les suculentes galetes de mantega daneses i només hi hem trobat fils, betes, agulles i didals. És un fet que succeeix a tot el món, les famosíssimes llaunes de galetes daneses convertides en cosidors improvisats. I passa des dels anys seixanta, aquella dècada en què a les platges de la Costa Brava començaven a desembarcar turistes, allò que la cultura popular espanyola batejà com «sueques» independentment de quin país vinguessin, sempre que fossin roses, de pell blanca i utilitzessin escandalosos biquinis tolerats per la dictadura a canvi de fer caixa. El 1966, molt lluny de la Costa Brava, a Dinamarca, obria l’empresa Royal Dansk, especialitzada en galetes de mantega i que des del primer minut va començar a comercialitzar-les dins d’una capsa de llauna, rodona i d’un blau fulgurant. Ràpidament van convertir-se en un reclam icònic del país i en un dels souvenirs per excel·lència. Per això incloïen a la tapa la imatge d’una granja amb la seva arquitectura tradicional que apel·lava directament al món rural com a símbol d’autenticitat. Res no importava que les galetes sortissin d’una factoria de la ciutat d’Helsingør, a més de dos-cents quilòmetres de distància. El locus amoenus enllaunat ven.

I és que fugir al camp, deixar enrere el brogit de la ciutat i instal·lar-se per uns dies a la suposada calma del món rural ha estat una constant en la història. Des dels romans i les seves luxoses vil·les fins als reis i bisbes medievals que estiuejaven en algun dels poblets de la diòcesi o en sumptuosos masos fora de l’estrident capital, tothom qui més qui menys ha anat a la cerca d’aquell beatus ille horacià, un elogi a la vida rural idíl·lica i idealitzada i que ara en diem turisme rural.

Més tard, al segle XIX i principis del XX, els balnearis i, sobretot, l’excursionisme centren les vacances d’una burgesia catalanista que s’endinsava en el medi rural com un aventurer amb salacot amb la idea de visitar els vestigis d’un passat esplendorós i trobar l’essència del país en forma de pagesos amb espardenyes i barretina. I no solament això, sinó també per endur-se part d’aquesta autenticitat rural en un souvenir, fos una postal o una capsa de llauna amb carquinyolis de l’Espluga de Francolí profusament il·lustrada amb imatges del poble i, sobretot, del Monestir de Poblet. Això sí, aquestes imatges, com les de les postals, curosament triades, res de mostrar les tombes del panteó reial esventrades a conseqüència de la desamortització i saqueig posterior; plans generals i de les estances que transmeten menys decrepitud. Autenticitat seleccionada, la dels souvenirs.

Per això mateix, i encara més tard, el franquisme intenta controlar la imatge d’aquests records amb el foment desmesurat d’una indústria del souvenir protagonitzada per postals, vestits tradicionals (altre cop el pagès i la barretina) i gastronomia d’arrel i amb especial menció per a la cultura andalusa com arquetip d’espanyolitat.

És també durant el llarg franquisme, als anys seixanta, que s’esdevé la paradoxa de l’autenticitat, el turisme i el món rural. Seguint el model d’altres països més avançats i plenament democràtics, el mateix règim dictatorial que en aquells anys atiava el despoblament rural negant pobles sencers sota l’aigua d’embassaments i amb la creació de grans nuclis industrials a les ciutats, pretenia impulsar un turisme rural des de les urbs amb el seu Programa de Vacaciones en Casas de Labranza. La idea era que famílies de l’entorn rural lloguessin habitacions o cases senceres a visitants urbanites. Això havia de permetre al foraster —deien els impulsors— conviure amb una família d’agricultors i conèixer-los des de dins i qui sap si fins i tot emportar-se una falç, una forca o una aixada com a record per exposar al menjador de casa com una excentricitat. L’autenticitat de l’experiència. I per la seva part, l’agricultor que s’hi prestava tenia l’oportunitat de conèixer més de prop la ciutat. Sembla una absurditat, però pel que fa a xifres va funcionar i va durar fins a mitjans dels anys vuitanta, quan el turisme rural com avui l’entenem comença a prendre forma gràcies als fons europeus i els FEDER, sobretot, a partir dels noranta.

El turisme —rural o del tipus que sigui— és necessari en tant que l’hem convertit en una part imprescindible de la nostra societat, però redueix i simplifica. Els tres-cents metres d’alçada —i d’autenticitat— de la Torre Eiffel poden reduir-se fins a fer-ne un clauer que ens cap al palmell de la mà i, en conseqüència, a la maleta de tornada a casa. I les vistes de les ciutats i pobles que esperen en els expositors de postals dels quioscos són imatges planes, fixes i inamovibles que no permeten aprofundir-hi gaire, per no dir gens. La frontera entre l’autèntic i l’impostat és fràgil i difusa. Com una llauna amb una granja danesa litografiada que promet galetes de mantega i acaba oferint betes i fils.