Dones d'aigua
Itinerari autoguiat
El pou i l'aixeta
Proveir-se d’aigua. Feina de dona.
De pous n’hi havia a les cases benestants. Qui té l’accés a l’aigua és poderós. Com ara, com sempre.
Per aquesta casa, l’actual museu, hi passa una síquia que ve de la Font Baixa i donava aigua a aquest pou.
Fotografies
Dona portant una mula amb garrafes d’aigua
Foto 5550 de l’Arxiu fotogràfic de l’MVR. ©MuseuVidaRural
Dones amb càntirs en un carrer de l’Espluga de Francolí
Foto 5522 de l’Arxiu fotogràfic de l’MVR. ©MuseuVidaRural
Dona a la font
Foto del Fons Gómez Grau
Les dones eren les encarregades de proveir-se d'aigua; de vegades havien d'anar lluny i sempre carregades amb càntirs i gerres.
Treure l’aigua del pou és molt més fàcil que haver-la d’anar a buscar al defora, però les que tenien pou a casa es perdien les tertúlies al costat de l’aigua.
Repte
Podeu agafar el càntir ple i comprovar quant pesa.
L’aigua de l’aixeta arriba a les llars a finals del segle XIX, a l’Espluga l’any 1887, i no a totes les cases. De fonts públiques tampoc n’hi havia ni a tots els pobles ni a tots els barris.
Dites i refranys
«D’aigua bona i pou, no en té tothom.»
«Saber-ne un pou.»
«Un pou de ciència.»
«Tot s’ha de començar per la base menys els pous.»
«Tant el càntir va a la font que al final es trenca.»
«Deixar-les anar a raig de càntir.»
Llegendes
Llegenda de la minyona de la Bassa de Raons (Pont de Suert), que faria qualsevol cosa per no haver d’anar a buscar aigua lluny.
«Vet ací que una criada de la casa un bon dia, molt cansada, va exclamar que es donaria al dimoni si no li calia anar fins a la bassa a buscar l’aigua perquè fins allí hi havia un bon tros i el camí era molt pesat.»
Santa Fòtima, la samaritana que era invocada per les dones que havien de cercar aigua a la font, les quals li demanaven que no permetés que se’ls trenquessin els càntirs (Costumari Català).
Agafa l'ascensor i puja a la quarta planta. Un cop allí, gira a la dreta i trobaràs el punt número
