El confinament també és temps per a la reflexió. Quin món ens quedarà? Alguns debats que semblaven molt llunyans com la renda garantida podrien avançar-se i això, sens dubte, és bo. Però també la pèrdua de llibertats i drets que es generalitzen com a resposta, i no discuteixo la seva necessitat, a la crisi sanitària. Mesures molt estrictes que atempten contra la nostra llibertat i que no han estat objecte de debat. S’accepten per la por a la nostra supervivència i també per la culpa que nosaltres mateixos som els que estem transmetent, de forma invisible als nostres ulls, aquesta terrible malaltia a persones que potser formen part dels nostres éssers més estimats. I paraules que ressonen cada dia fent esment a la guerra; la guerra contra el virus. Quina guerra? Qui és el cap d’estat del bàndol contrari, el virus? Quina estratègia té el virus? Si no tenim resposta a aquestes preguntes llavors per què parlem de guerra? No té cap sentit estar en “guerra contra la natura”. I en tot aquest procés, la Xina resulta que esdevé un exemple, ens diuen i ens repeteixen, amb una actuació, aparentment eficaç, que posa en dubte les democràcies. I sí, com molts de vosaltres, jo també he donat accés lliure a ser geolocalitzada en dues aplicacions mòbils públiques de seguiment de la Covid-19, confiant, suposo, que mai un partit com VOX ocupi la presidència del Govern perquè, la porta que ara hem obert no és gens clar que es tanqui sense cap esquerda.
Encara que sembli molt llunyà, la crisi climàtica (que també ho és sanitària, social i econòmica) continua aquí. Portem més de trenta anys de reunions, cimeres internacionals, conferències globals, trobades de mandataris que prèviament han requerit anys sencers de treball intens per part de delegacions oficials per consensuar polítiques globals de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Uns consensos que sens dubte han passat per fer un pas endavant sempre seguit de mig pas enrere. Ens fa por “aturar” la crema de combustibles fòssils perquè nosaltres mateixos som la generació que més n’ha tret profit dels prop de dos-cents anys d’immersió en la “civilització dels hidrocarburs”. Ara, en sec i de cop, hem aturat l’economia mundial, i no ens hem queixat.
Tanmateix, aquesta aparent timidesa de progrés climàtic no ha d’amagar els moviments científics, tecnològics i geopolítics que ja estaven en dansa abans de la pandèmia i que formaven part d’una nova revolució industrial. Ens equivocaríem molt, moltíssim si els intentem frenar o fins i tot pitjor, decidim baixar del tren del futur.
Quina guerra? Qui és el cap d’estat del bàndol contrari, el virus? Quina estratègia té el virus? Si no tenim resposta a aquestes preguntes llavors per què parlem de guerra? No té cap sentit estar en "guerra contra la natura".
És obvi que la posició de Donald Trump no m’agrada gens ni mica però, el cert és que és molt clar el que diu que farà pel que ens permet de combatre’l. Em preocupen molt més els mandataris dels països que proclamen i demanen no donar ales als combustibles fòssils i que aquestes demandes es quedin en això, proclames, i les seves accions concretes es dirigeixin a fer tot just el contrari.
No ens enganyem, la política de relaxació ambiental pot ser beneficiosa electoralment perquè la imatge que ara molts tenen d’una ciutat neta de contaminants atmosfèrics es correspon amb la imatge d’una ciutat sota una crisi galopant i amb gent a l’atur.
No és la crisi galopant la que neteja el cel i els nostres pulmons sinó deixar de cremar combustibles fòssils i aquesta és justament la principal missió de l’agenda climàtica, però sens dubte, aquest no és el missatge que hem rebut.
És evident que primer haurem de guarir les nostres ferides, però després, i això no sé quan serà, hem d’estar molt atents perquè les proclames de creixement verd no es tradueixin tot just en accions que vagin en sentit contrari. Haurem d’estar atents a com es despleguen les mesures que el Govern ja havia anunciat tant pel que fa a l’assumpció de l’Agenda 2030 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible com a l’Estratègia Energia i Clima. En l’àmbit fiscal, per exemple, el Govern tenia previst d’igualar la fiscalitat del dièsel i la gasolina alhora que modificar l’impost de matriculació perquè els cotxes que estan per sobre de la mitjana d’emissions permeses per la Unió Europea no es beneficiïn, com fins ara, de la gratuïtat d’aquest impost. Es farà? Ho veurem.
És evident que primer haurem de guarir les nostres ferides, però després, i això no sé quan serà, hem d’estar molt atents perquè les proclames de creixement verd no es tradueixin tot just en accions que vagin en sentit contrari.
La necessitat és la d’afrontar de forma urgent en el Congrés de Diputats la llei de canvi climàtic i transició energètica. El Govern havia anunciat que aviat entraria una proposta molt ambiciosa al Congrés, de moment la seguim esperant. I per descomptat, que no passi com amb la crisi de l’any 2008 on una de les mesures preses pel govern de PP per reduir la despesa pública va passar per la reducció de les aportacions de l’Estat al finançament del transport públic de Madrid i Barcelona, fet que es va traduir amb una forta pujada dels bitllets del transport, a l’hora que es rescataven les autopistes i se’n reduïen els peatges. I la retallada amb efectes retroactius dels drets dels promotors, fonamentalment famílies, de l’energia solar o l’impost al sol perquè a la gent ni se li passés pel cap de deslligar-se del carbó, l’urani, el gas natural i el petroli. És a dir, la crisi del 2008 es va aprofitar per donar oxigen als combustibles fòssils.
L‘allau de peticions d’ajudes que s’acosten sens dubte inclouran el sector de l’automoció. Espanya és el segon país europeu en producció d’automòbils i el novè a tot el món, pel que no hi ha dubte que es tracta d’un sector econòmic absolutament estratègic i que ho hauria de continuar sent. No volem un país lliure de cotxes però sí que ens cal un país lliure d’emissions de cotxes i això exigeix per orientar l’agenda de recuperació a vehicles de zero emissions i a la seva infraestructura de recàrrega i no, com en els anys de Govern del PP post crisi 2008, on es va introduir el Plan PIVE per a la renovació de cotxes tèrmics amb un pressupost públic associat de 1400 vegades superior al dedicat als cotxes elèctrics (i encara hi ha qui es sorprèn que estiguem a la cua d’Europa en cotxe elèctric).
Necessitem actuar amb llums llargs perquè aquesta crisi no només posa a prova a les democràcies i a les seves proclames, també ens podem quedar fora de la revolució industrial que ja havia iniciat el seu camí i que, dubto, s’aturi. I potser el més important, per la crisi climàtica no existirà mai cap vacuna.
